Tal com expressava Terrence Malick a la famosa pel·lícula (The Thin Red Line, 1998) sobre la Batalla de Guadalcanal durant la II Guerra Mundial entre americans i els japonesos, hi han línies vermelles que representen lluites innecessàries i que segur suposen pèrdues evitables. Sense el component bèl·lic, en el marc de la XIV Congres d'Arxivística de Catalunya es planteja un taula rodona sobre el concepte i els límits del patrimoni documental. Una línia difícil de fixar i que genera no poques discussions i controvèrsies entre professionals, polítics i altres agents implicats en la cultura i política.
La sessió que parteix del títol 'El patrimoni documental de Catalunya: del nacional al local' planteja una reflexió sobre el concepte de patrimoni, tant en la seva visió de l'àmbit nacional, comarcal o local com l'evolució del concepte de patrimoni documental lligat a un territori en el marc de l'era digital. El plantejament incial proposa una reflexió sobre 3 eixos neuràlgics que de ben segur s'aniran desgranant i triturant durant el debat.
El primer eix es centra en la definició, principis, abast i límits del patrimoni documental nacional, comarcal i local. El concepte de patrimoni documental requereix una definició i fixar quins són els límits que la legislació vigent i la praxis arxivística fixen respecte la complexa línia del valor o interès local, comarcal o nacional. I si tenim un patrimoni ric i de gran valor, tenim els arxius en condicions per assolir els objectius que es són inneherent en quan a la conservació, tractament, accés i difusió dels fons.
El segon eix posa l'accent en la distinció entre el document d’arxiu i el ‘document’ susceptible de ser reclamat per altres sectors culturals (bibliotecari o museístic). Els fons documentals segueixen sent un focus de debat entre diferents agents culturals en tant en quan el propi concepte de patrimoni documental que fixa la Llei 9/1993 deixa un espai pel dubte raonable quan parla d’obres de creació i les exclou del concepte de patrimoni documental. Aquest aspecte fa que algú, novament, hagi de fixar una 'delagada linia roja' sobre el que predomina en un fons, la part literària, la part política, la part editada, la part de correspondència, etc. Això sí, partim d'una base poc estable en acceptar que els fons d'escriptors i creadors en sentit ampli han de ser dipositats en un determinat tipus de centres com biblioteques pel seu caràcter d'obra de creació o investigació arrastrant amb les obres els seus fons personal que en ocasions són tant o més rellevants que els pròpies obres de creació.
I, finalment, un tercer eix que relaciona la dimensió del concepte de patrimoni nacional o local en el context de la documentació digital. En aquest sentit el món actual dibuixa una transició al document digital (nascut digitalment) o digitalitzat (transformació d’un original a una còpia digital) com part cada vegada més present de la praxis arxivística. Té sentit en aquest món que tenim ad portas parlar de territorialitat o hauríem de posar l'accent en accessibilitat global entenent que el món digital obre unes portes fins ara molt difícils d'obrir. Com un usuari de Polònia, per exemple, pot accedir als fons de l'Arxiu comarcal del Pallars Sobirà sense haver-se de traslladar. El document digital no està a Sort, ni al Pallars Sobirà,.. però l'arxiu ha millorat el seu servei posant-lo en un valor global, sens dubte i l'usuari perceb un servei i un valor més enllà del concepte territorial. Segurament aquest canvi d'escenari modifiqui conceptes clàssics de territorialitat, tot i que el coneixement de l'arxiu com la molècula clau pel coneixement d'aquell fons o document romandrà, probablement, innalterable. Probablement, sigui des de Sort o dels del Sobirà de d'on es pugui explicar millor el seu patrimoni documental i la seva història .
Busquem, doncs, la delgada línia roja:
Quin criteri s'ha de seguir i qui ha de determinar el caràcter nacional, comarcal o local d'un fons o document?
Penseu que la realitat permet dibuixar la prima línia vermella i tots els arxivers tenim clara aquesta línia?
La definició de patrimoni documental segons la Llei 9/1993, de 30 de setembre, del patrimoni cultural català exclou del concepte de patrimoni documental les obres d'investigació i creació. Aquesta exclusió suposa una doble interpretació sobre fons d'artistes, escriptors o científics que genera, en ocasions, conflictes d'interessos entre arxius i biblioteques. ¿Canvi de definició, canvi de llei, concreció del concepte actual?
I, finalment, el món digital fixa un escenari territorial molt diferent al utilitzat durant els últims segles. Tant és així que ara ens plantegem on repositar una ingent massa de documents digitalitzats. És a dir, guardem l'original analògic en un arxiu concret i localitzat i la versió digital en un repositori de localització inespecífica i irrellevant mentre compleixi els protocols de seguretat i accés requerits. I en aquest context, ¿ha de canviar el concepte de patrimoni documental?, Hem de seguir amb l'esquema de local, nacional ...? ¿El lloc físic (arxiu) que fins ara era el responsable de la conservació i difusió del fons o document, seguirà tenint un paper principal o la responsabilitat recaurà en un subjecte indeterminat que gestioni el conjunt del sistema?
No sé si s'escau, però un dels temes que ens platejem en els fons industrials és: els documents administratius són per l'arxiu, però els mostraris, es poden considerar obra artística (quan hi ha un disseny i una creació d'una persona)? Pel seu suport (teixit, llana...) es convenient conservar-ho a l'arxiu? Si es parteix el fons entre arxiu i museu, deixa de tenir tot el seu valor? I també es convenient conservar la biblioteca que una empresa tenia com auxiliar del seu funcionament? De moment a Igualada, intentem conservar-ho tot junt a l'arxiu
ResponElimina